L'abril del 2014, pel meu aniversari, la mare d'un amic em va regalar un llimoner. La Pilar deia sempre que preferia les plantes en test abans que en rams: deia que els rams eren pels enterros. Jo amb això no hi estava massa d'acord, però m'agradava molt d'ella que tingués sempre una opinió afilada per tot; i, en qualsevol cas, no et regalen cada dia un arbre fruiter. Era un regal original i bonic i, encara que llavors, amb els meus estrenats vint-i-un anys, no ho vaig veure, era també un gest carregat de significat.
L'any següent, el vuit de maig del 2015, la Pilar es va morir. Per contextualitzar la tragèdia hauria de dir que el desenllaç estava medicament pronosticat: però això no va fer l'astorament més lleuger, ni l'impacte de la seva mort més suau. Tampoc va fer cap diferència en el dol. Ja sabeu com va: el món de cop era una mica més estrany, i més trist, i molt cruel i injust; i encara que les coses seguien passant, com sempre, ara semblaven desconnectades entre elles.


El llimoner ha donat un parell de voltes a Catalunya, cada cop en un test més gros. Es va estar un temps amb mi, a Barcelona; després al poble, a Lleida, amb ma mare; finalment un altre cop amb mi, a Barcelona. Però un pis de ciutat no és lloc per un arbre fruiter, per més que jo m'hi entestés, per més companyia que em fes quan em prenia el cafè al seu costat, cada matí, i li deia, rient i contenta, ets el llimoner més bonic de tota Barcelona. Se li van començar a cargolar les fulles cap endins, i anava perdent color, i cada cop floria menys i estava més moix. Al final li vaig comentar al meu amic, el fill de la Pilar: crec que el llimoner que em va regalar la teva mare se m'està morint. I vam tornar a ficar el llimoner dins del cotxe –hòstia, no sabeu com pesava.
Ara el llimoner està plantat. Li vam buscar un lloc on li toqués el sol tot el dia, i nosaltres el poguéssim visitar quan volguéssim. És un lloc que la Pilar coneixia i s'estimava. El meu amic va voler cavar ell mateix el forat. Va estar molt callat tot el dia. Al final, quan ja marxàvem, em va dir que l'emocionava haver plantat el llimoner. Li vaig dir que la P. estaria molt contenta, i que, encara que sabia que ell odiava els subterfugis espirituals davant l'angoixa inherent a l'existència, així era una mica com si encara estigués viva. Em va permetre (cosa estranya) la llicència, i vam tornar cap a Barcelona mentre rèiem i parlàvem sobre el llimoner i l'eternitat, i les nostres mares, i fer coses que perdurin en el temps.

EL LLIMONER I LA RESISTÈNCIA

Ara prou d'intimismes. Sent sincera, ni jo mateixa sé ben bé com definir aquest espai. Que no vol dir, no se'm malinterpreti, que no tingui clar de què va. Va sobre ecologia, en el sentit més pur de la paraula: és a dir, l'estudi de la relació entre l'individu i el seu entorn. Però si hagués de definir la intenció d'El Llimoner, l'únic que podria dir és que volia un racó des d'on emetre el missatge que m'agradaria estar llegint ara mateix i que, fora d'alguns reductes marginals, em costa tant de trobar.

Se'ns fa difícil, oi, imaginar-nos la vida a la Terra sense nosaltres, humans. I, en canvi, la nostra realitat –la nostra societat o fins i tot el paisatge que ens envolta– és un fenomen molt jove. La Terra, com a escenari, ha vist passar per damunt seu nombroses espècies. Aquestes moltes espècies han seguit el seu procés: algunes s'han reproduït i desenvolupat fins a arribar als nostres dies; d'altres, en un moment concret, s'han extingit.
Les línies cronològiques d'aquests desenvolupaments i extincions es creuen, se sobreposen, xoquen. I no només això: aquestes interaccions passen en múltiples plans, en diferents capes. Però els humans hem estat, durant segles, estudiant aquests esdeveniments ja no només com a fets aïllats entre ells, si no prenent com a referència única el pla on ens trobàvem nosaltres (em veig obligada a utilitzar aquí nosaltres i, en canvi, sento que no m'inclou i que no és cap genèric: també les dones n'hem estat excloses d'aquest pla, relegades durant segles a una categoria inferior d'ésser humà). Aquest abordatge intel·lectual, antropocèntric i androcèntric, ha servit de justificació, especialment en els últims dos-cents anys, per explotar desmesurada i inconsideradament la natura, reduint-la a la funció única de recurs natural; és a dir, donant-li valor només en la mesura en que ens era útil als humans.
Des d'El Llimoner volem reivindicar que totes les formes de vida són part, en realitat, d'una única línia continua, per més que aquesta línia es ramifiqui en milions de branques diferents. Creiem fermament que és un error plantejar l'estudi de la vida disseccionant-lo, classificant-lo, separant-lo en milions de categories si després aquests anàlisis no han de convergir en un punt comú. Defensem, per últim i en definitiva, la importància d'entendre el nostre sistema com un tot, on cada pèrdua en particular és una pèrdua en el conjunt.